SÉ ON VAIG

“Sempre em passa el mateix, és la meva manera de fer un psicotècnic, em poso molt nerviosa i aquí no puc fumar”, em diu mentre es mossega un repèl del dit petit. No para de rossegar-se les ungles ni un instant, quan es treu el dit de la boca, li corre un filet de sang fins l’artell i aleshores se'l torna a posar per xuclar-lo. A l’altre costat del vidre tot de noies que atenen trucades, cadascuna en la seva cel·la –la psicòloga els ha anomenat puestos-, aïllades enmig de l’entramat que fan les mampares. Estan fent enquestes per saber què ha comprat la gent aquest passat Nadal.

La psicòloga que ens entrevista –vestit jaqueta i cabell recollit, ni poc ni massa maquillada-, fa servir un to condescendent, com si busqués implicar-nos i fer-nos adonar de la importància que diu que té aquesta feina. Mou massa les mans, però, tot plegat és empallegós i poc creïble, es nota que actua i que segueix les normes d’algun guió que sembla gastat, un paperot rutinari de tantes vegades com s’ha repetit: tots sabem que és una feina de merda però hem quedat que hem de fer com si no ens n’adonéssim. La correcció del vestit jaqueta, el cabell recollit i el maquillatge atent encaixen en el paper de secretària d’alt standing. Aquí es veuen postissos.

– És fonamental que entengueu que els psicotècnics són molt importants per a nosaltres. Atendreu cent persones cada dia i no vull que acabeu trastocades –les tres noies em miren i riuen, els ha fet gràcia el femení; només hi ha dos nois en tota la planta i un és l’informàtic de guàrdia-. Imagineu que us insulten. Sí, imagineu que us escridassen per telèfon. De vegades la gent està enfadada: imagineu que us toca atendre la trucada d’un senyor que diu que l’han estafat i que ja ha trucat deu, quinze, vint vegades sense obtenir una resposta satisfactòria. No dic ni que l’hagin estafat ni que no l’hagin atès, ell ho pensa i amb això n’hi ha prou. Què heu de fer?

–Callar?

– Callar, sí, molt bé. Podeu assenyalar aquesta, callar. No ho haguéssiu dit mai, oi? –la noia que encara es rossega el repèl em fa la rialla i aixeca les celles com per dir-me que ja ho sabia-. Silenci. Callar, això heu de fer. Pensa que li deuen alguna cosa i vol tornar-s’hi. El cop que ell pensa que donarà a l’empresa, no anirà enlloc, ell no podrà fer res si calleu, s’adonarà que ha perdut els estreps i encara quedarà més fotut. Ja està. Heu guanyat i ell no sabrà què fer. I si torna a cridar, torneu a callar. Els crits són cops de puny a l’aire i a les fosques, res més. Ja teniu una resposta, a la dotze, la c.

Som quatre, a la taula. Passem fulls, llegim i assenyalem caselles entre el murmuri confús i brut de la veu de les operadores i el soroll dels teclats. De tant en tant se n’aixeca alguna per anar al lavabo, hi he entrat a rentar-me les mans i l’aire era irrespirable, ple de fum, tabac i humitat. No es pot fumar enlloc, l’ambient es resseca i la veu es fa malbé. A l’entrevista prèvia ens han advertit que només les millors poden treballar vuit hores a ple rendiment, que la veu sempre ha de semblar descansada, alegre, per això prefereixen noies joves i que no fumin. A més, les noies que fumen, quan no ho poden fer, es posen més nervioses, ens ha explicat la psicòloga.

La noia que es rossegava el repèl passa d’un dit a l’altre i la taula es belluga de tant com mou les cames, amb el genoll toca una de les potes i he fet més d’una torta. Les altres noies ja li han dit que pari però els nervis poden més que no pas ella. Abans ens ha dit que ha treballat en un call center de L’Hospitalet. A tots paguen el mateix, una vegada va intentar anar a comissió per veure si podia cobrar una mica més, però no se’n sortia, ni ella ni cap de les altres noies que van acceptar anar tant per contracte tancat. “És una merda, aquesta feina, ja ho veureu. Però esclar, surto d’una cadena de fleques i encara era pitjor, així que me’n torno cap a aquí, estava tipa de tanta pudor de pa i greix, la calor a l’estiu...”, ens ha dit abans d’entrar. El test és ple de preguntes que intenten mesurar la capacitat de dialogar amb l’estupidesa, que potser és una altra manera de relacionar-se amb el món, “¿És honest o és ràpid?”. Veig cares estranyes mentre la noia que ara xucla el tap del bolígraf, passa a la darrera pàgina. Arriben les cantarelles de les operadores, de vegades, presentacions noms i números que se solapen els uns amb les altres.

Acabem. Ens diuen que sortim a la terrassa, que la sala del costat està en obres i no tenen cap lloc habilitat.

A fora, se senten els autobusos que entren i surten de l’Estació del Nord i tot de camions de l’empresa de missatgeria de la nau de davant. A la terrassa de sota hi ha un tancat amb un gos enorme, un mastí dels Pirineus esprimatxat i trist, sembla que ningú se’n faci càrrec, pèl groguís en comptes de blanc i encara rai que li tapa les costelles perquè la cara és un os. La noia li llença un bocí de l’entrepà que du dins de la bossa i el gos borda sense massa ànims ni convicció, acotxa el cap com si tingués por de mirar-nos als ulls, tot de lleganyes que li fan crostes fins a les galtes. No es veuen ni les cagades, se les deu menjar.

La noia que es rosega les ungles es diu Rosaura i és de Moncada. Treu una cigarreta i me n’ofereix una altra, em diu que m’afanyi a fumar, que la psicòloga pot tornar en qualsevol moment i no vol que ens vegin.

–Ja saps què ha dit de la veu. “La veu alegre i descansada que ha d’escoltar el client per tenir empatia i motivació...” ho ha fet anar així, més o menys.

– No t’ho creguis, no hi ha ningú que aguanti ni dues hores amb la mateixa veu. La veu s’enrogalla i se t’asseca la gola, volen sopranos que tinguin la paciència d’un sant a canvi d’un sou de merda.

– No és res nou. Callar.

– Amb això de la paciència i de callar, tu mateix. Una vegada em van fer fora per no passar un control, resulta que qui m’insultava no era un client si no un dels de qualitat. Em va tornar a demanar el nom i em va dir que deixava constància que havia parlat amb mi a les tantes hores i tants minuts. Una hora més tard va venir l’encarregada i em va dir que m’havia trucat un de qualitat i que m’acomiadaven. A mi tant em feia, ja n’havia sentit dir de tots els colors i, pel sou que ens paguen, que els bombin –un dels bocins d’entrepà cau al carrer, naus sense nom i magatzems, algun toro que passa carregat i camions de missatgeria que fan cua a la vora dels molls de càrrega. Furgonetes, moltes furgonetes que no han de menester tacògraf. Dos nois es barallen per la càrrega, que un ha arribat abans que l’altre però que ha hagut de pujar a les oficines, i diu, i li diu de tot però no té res a pelar perquè ja té mig palet a dins de la caixa. L’un va rabiós i no para de renegar i d’insultar-lo però l’altre ni s’immuta. Sembla que hagi sentit la psicòloga.

– Això dels sonats que truquen.

– Ah, sí...

– ¿De debò hi ha gent que truca sense que sigui client, només per xerrar?

– Sí, truquen, però no t’has d’amoïnar, hi ha una sèrie de fórmules per treure-te’ls de sobre.

– Però, ¿truquen molt?

– Home, els de l’empresa sempre exageren, però te’n pots trobar un o dos cada dia. Bé, si fas torn de cap de setmana encara més, i el dissabte a la nit si et toca informació... La gent truca només per fotre-se’n, per dir-te que et coneixen, que estàs molt bona i que se l’està pelant, o gent que et truca plorant dient que es va a suïcidar, que ha trobat un cadàver al lavabo de casa seva o que està a punt de violar una noia, mentre sents algú que riu. I això no és mentida, a mi em va trucar un noi que em deia que s’anava a tirar al metro, que ho anava dient a tothom que podia abans de fer-ho perquè, si més no, que hi hagués gent que ho sabés. Em va dir que havia deixat missatges a diversos xats, cartes al director i coses d’aquestes. I després em va dir adéu. No, mai no sabràs què ha passat, recorda que t’ha dit la psicòloga, el buit. Tu has de fer el buit.

Ha acabat tipa de la calor del forn, una fleca al carrer Diputació. A l’hivern, les portes obertes ajudaven a refredar la botiga,però així que passava la primavera la calor es tornava insuportable. Abans de la fleca, només de teleoperadora. M’explica que al call center de L’Hospitalet li van fer una proposició curiosa, deshonesta, diu que li va dir la seva mare. L’encarregada li va explicar que havia atès un parell de trucades que no eren de clients, que els havia agradat molt la seva veu i que volien que treballés per a ells, podria fer-ho des de casa i triplicar el sou. Quan m’ho diu hi penso, no me n’havia adonat que realment té una veu suau, vellutada i timbrada, nítida. No se li nota el tabac, encara és massa jove.

– Volien saber si em faria càrrec d’un 906, un telèfon eròtic, és clar. Bé, eròtic no, sexe dur... La veu els agradava molt i, la veritat, vam fer algunes proves i he de reconèixer que la cosa no quedava malament. A tant per trucada, fins i tot em van oferir de posar-me a les cabines tancades per poder continuar fent enquestes mentre no hi hagués altres clients. Imagina-t’ho, a casa, amb el meu pare a casa i jo al telèfon...

– Ho vas fer.

– Sí, però al locutori. I va durar poc. Em van dir que no tenia imaginació i que era poc atrevida, que sempre has d’anar un pas més del que el client espera. No és que no tingui imaginació, només cal mirar revistes, pel·lícules o hentai, i ja està, però em posava de mala lluna. No sé què ho feia però em posava de molt mala lluna. Havia d’estar tancada en un altell xafogós escoltant com la gent t’abocava merda i més merda. Els primers dies, mira, encara, però quan van haver passat dues setmanes, tot el que em deien em feia venir basques. I a aquests no els pots deixar en silenci, tot el contrari, tu també l’havies de mastegar, aquella merda. Amb el temps t’adones que si no te n’aboquen des d’un lloc, te l’aboquen des d’un altre, hi ha gent que compra una barra de pa com si et perdonés la vida, però mira, sóc aquí, altra vegada...

La psicòloga ha sortit a la terrassa i s’ha endut una de les noies.

– No saps mai si les que criden primer són les que es queden o les que se’n van. A mi tant me fa, si no és aquí, serà en un altre lloc -–em diu mentre intenta encertar amb els bocins d’entrepà dins del reixat. Els cossis són plens de brutícia enganxada, deu tenir més set que fam perquè olora els bocins i no se’ls menja, potser té els narius secs i ni tan sols sent l’olor del pernil dolç— Pobre gos, no el deuen cuidar gaire.

– No, no fa la cara que el treguin a passejar, no.

Li llenço una ampolla de plàstic, mig oberta, fort contra la paret de la terrassa, a dins del reixat, a veure si es trenca i pot llepar una mica d’aigua. L’ampolla cau a dins, però el pendent del terra fa que l’aigua s’escoli cap al desguàs. La Rosaura continua fumant, fins i tot quan entra la psicòloga. Només apaga la cigarreta quan li demana que passi, sense fumar, “ja ens veurem”, em diu, abans de tancar la porta.

El gos ha posat el musell a sobre de les rajoles humides, però diria que ni tan sols té ganes d’aixecar-se. Està tan prim que fins i tot sembla d’una altra raça, ha perdut el pèl dels costats i el de la part de les potes que toca a terra. Ni tan sols es molesta en fer fora dues cotorres que se’n duen molles i rosegons.

Al cap de deu minuts la psicòloga m’acompanya fins a una taula. Com que no hi ha envans, per tal de separar la taula de la resta del pis, han fet una barrera interior amb tot d’arxivadors metàl·lics. Des d’aquí es poden veure els panells de control, cables i mànegues i armaris de llums i comandaments diversos. No res més.

Em diu que no he passat el psicotècnic i tot el seguit de fórmules que tenen per amollar en aquests casos. Quan li demano si la Rosaura ha passat, em diu que sí, que no m’ho hauria de dir però que sí, que comença demà.

De camí cap a casa truco als intèrfons del bloc de pisos del costat. Després d’esperar i de tornar a trucar em contesta una àvia. Ja ho sap això del gos, els amos no se’n cuiden i ella no pot pujar escales.Penja i jo torno a trucar.