III

SENTIR

EL BANC DELS ESGUERRATS

Al banc dels esguerrats no s’asseu qui vol, sinó qui pot. El banc dels esguerrats no és un banc com qualsevol altre. És, efectivament, de pedra, de pedra calcària d’un cingle gris clar. Igual que tots els altres bancs del carrer de la carretera, té els aproximadament tres metres de llargada en una pedra d’una sola peça, i com tots els altres—si exceptuem els del costat de les escales que duen a la plaça de missa, que tenen ombra constant—cada hora del dia té la seva part de sol i la seva part d’obaga. El banc dels esguerrats és una pedra escairada, l’última d’un total de set, incloent-hi les del costat de les escales que pugen; cal dir, però, que té la superfície tan polida i llimada com les altres, neta de l’herba que creix pels voltants, cosa important els dies d’hivern que hi ha rosada, quan els peus queden molls en passar i tocar les tiges seques de l’herba adormida, amb fredor humida després d’estar una estona sense caminar.

El banc dels esguerrats és el refugi dels que ja no són.

Se li diu banc dels esguerrats perquè s’hi asseuen aquells que no van a treballar al camp, els tolits, malformats, el cec o el ximple del poble. Així ha estat i així ho va veure sempre tothom. Dels set, els dos primers bancs de la renglera són per als adolescents, que, com si es tractés de complir un horari preestablert, deixen pas als matrimonis grans quan arriba la fresca a l’estiu o quan als matins de diumenge s’asseuen després de fer el vermut. Els dos següents són per a les dones i per als festejadors. Les dones cusen i broden a l’empara dels oms, i, encara en les tardes fredes de tardor, es posen al voltant d’un bidó que omplen de branquillons i que deixen encès d’un dia per l’altre, dia rere dia, fins que la gebrada del novembre no permet agafar les agulles enmig de les puntes dels dits freds, i els culs a sobre de les pedres queden ben gelats i adormits malgrat els sacs que estenen a sobre la pedra. Els festejadors baixen en un altre horari i per raons diferents, no són ni massa lluny per despertar sospites ni massa a prop per confirmar-les. Les dues pedres que queden pertanyien a la mainada, la multitud de fronts assenyalats amb algun trau i dents deixades en la pedra.

L’últim, en fila, per als esguerrats.

Tota la vida havia estat així.

Quan vaig començar a rondar pels bancs de la canalla, amb pantalons curts i pa amb xocolata—menjada abans d’arribar al banc en previsió que hi hagués algú més gran que jo amb el mateix gust—, el banc dels esguerrats era un lloc prou concorregut. No sempre, com es veurà, hi va haver la mateixa quantitat de persones, sinó que va anar canviant al pas de les mateixes transformacions del poble. Canvis que, si bé en un principi no tenien res a veure amb la setena i última pedra, van acabar deixant-la nua de la part de dalt, buida.

Quan vaig començar a jugar pels bancs de la canalla, el banc estava ocupat quasi sempre pel Manel de cal Xicoi, coix d’una pòlio. Sempre demanava a la mare per què era coix en Manel i ella deia que per culpa de la pòlio, però aquesta paraula inconeguda sempre va estar revestida de tanta solemnitat que no li podia treure el misteri de sobre, i tant podia tractar-se d’una qüestió mèdica com religiosa o administrativa. També hi havia en Toni, que no sabia parlar i desvariejava sovint. No és que fos mut, sinó que les paraules sortien totalment deformades i sovint amb crits i galls davant dels quals era molt difícil romandre impassible, una barreja de llàstima i riure. Deia la mare que en Toni estava així perquè el seu pare havia pegat molt a la seva mare quan ell encara era dins d’ella; i de l’altre que sovint seia al seu costat, en Salobres, la mare m’explicà—la mare tenia explicacions per a tot en aquella època, explicacions certes o certament falsejades per tal que jo m’escandalitzés o agafés por d’algú, força poruc jo—que va perdre la vista d’una caiguda des de dalt del cavall. Tampoc no volia estirar gaire aquelles explicacions una mica morboses que em feien una mica de cosa, i així, la caiguda de cavall d’en Salobres es va anar revestint de la mateixa aura de misteri que la pòlio d’en Manel de cal Xicoi. Acabava el banc la Quimeta, una dona grossa amb les cames desfetes per les varius, vestida sempre de negre, amb espardenyes també negres, grises gairebé de tan descolorides i per la pols. En tres metres de pedra, al setè banc, tot allò que ningú no vol.

Faltaria a la veritat si digués que mai no vaig riure’m d’ells. Era difícil no fer-ho quan parlava en Toni, fins i tot el pare va esclafir a riure una vegada després de bescollejar-me per haver-ho fet jo. Era, però, una barreja de riure, d’espant, de por fins i tot, no de fàstic o de brutícia. Segurament, el fet de tenir-los por, por i no fàstic com succeïa tot sovint, i que aquesta sensació davant certes coses anés passant amb l’edat, era el que m’atreia (no m’acostava mai al banc si hi eren, però no em feia res seure-hi si no se’n veia cap a prop, era por, no fàstic).

De vegades passava vergonya, també. Quan acompanyava l’avi a l’hort o quan venia amb ell de donar menjar als porcs i les gallines i parlava amb en Salobres. Tenien la mateixa edat i quan eren petits anaven junts al camp amb les famílies, de fet la nostra era està a la partida de can Salobres i no era estrany veure’l arribar per allà amb els dos bastons a les mans, avançant sempre el bastó del costat del peu que movia, i l’avi parlava amb el cec després de cridar per tal de guiar-lo a través de l’era. Parlaven de tot plegat, de les collites, de la pluja i del temps, dels corcs de l’ordi, de la dictadura i de la gent que marxa a poc a poc cap a la capital mentre en Salobres bellugava els ulls inútils girant constantment i agafava fort l’avi per les espatlles (jo reculava uns metres, sempre pel costat de l’avi, i responia nerviosament i seca a les preguntes que feia el cec girant tot el cap). L’avi, amb alguna galleda plena a les mans, l’escoltava fins que l’altre notava que feia maneres de marxar, i aleshores el guiava fins a la cruïlla que va al poble. Tret del fet que en Salobres anava sempre mal afaitat, no era tanta la diferència amb l’avi, tots dos els mateixos pantalons blaus plens de sargits, les mateixes avarques i fins i tot el mateix tipus de camisa gruixuda comprada a la merceria del carrer de baix. Massa iguals perquè ell sigui cec, deia l’avi, massa iguals. Tan igual com era la pedra a les altres pedres.

El banc era la perifèria, el perill, el mateix perill que les cases dels esguerrats, les cases que, quan jugant hi passàvem pels voltants, tots dèiem que feien alguna pudor determinada i, encara que no fos així, al final l’acabàvem sentint, quina pudor. Però la perifèria es cobrava els seus tributs en ella mateixa, i així, quan algun dels esguerrats baixava a la perifèria, als horts que encara avui envolten el poble, a agafar algun enciam, unes albergínies o carxofes, poca gent remugava i gairebé tots els deixaven fer. Fins i tot al banc, de tant en tant, apareixien carbassons, manolls de pastanagues o altres queviures provinents d’alguna casa que n’havia fet en excés i que els deixava allà sense que ningú ho toqués, a l’espera que algun esguerrat ho prengués.

Els horts i les eres, els voltants del poble, pallers i eres trillades, planes i fines com la mà. Des de dalt del poble es veien els horts, envoltats per tàpies de tova, tàpies que la pluja anava desfent en fang cada vegada que es deixava caure. Parets cada volta més primes, cada volta més dèbils fins que l’avi de l’hort tornava a afegir fang. Els horts i les eres, els pallers oberts eren espais diferents als llocs del poble, no només pel fet de canviar d’aspecte, sinó perquè no es podia dir que fossin espais amb el mateix estatus, tal vegada com no es podia dir que el banc dels esguerrats fos un banc. Si bé és cert que la gent també hi era en aquests embolcalls de poble, no hi estava de la mateixa manera. Lluny de les institucions, lluny del poble, lluny de la guàrdia civil, dels mestres i dels capellans, la gent es comportava d’una altra manera; els veïns dels camps, dels pallers, no són els mateixos que els de casa, ni els horaris de les menjades, ni els de dormir, canvis. Es deien coses i es cantaven cançons que se sabia que estaven prohibides, les dones es podien rentar a l’aire lliure, això sí, amb la combinació posada, enganxada a la pell. Fins i tot algunes parelles, les més agosarades, anaven a passejar després d’aixecar-se del banc dels festejadors cap a les eres, i qui més qui menys anava a parar a algun paller. Alguna palla oblidada entre els cabells de la meva germana, de vegades. O la flaire.

La perifèria era un perill, el joc desconcertant i atraient de no saber-se segur, de no saber el que passa. No s’era ni s’estava igual al poble que als voltants. Tant si s’anava a jugar als barrancs, o als horts o més amunt, a les eres i pels camins, nosaltres canviàvem el nostre comportament i allò que trobàvem bé o malament. Es podien dir i fer coses que mai no hauríem gosat al poble, puix que la proximitat de tot el que passava no ens ho deixava fer, l’ordre, els costums. Com a casa, la quadra i el corral baix de tot, separat, i les golfes dalt, però nosaltres vivim al mig, com al poble. Com passava al banc dels esguerrats, l’últim prop del camí que marxa cap a les hortes.

Els pallers i les tàpies dels horts, allà és on s’anava a masturbar en Manel de cal Xicoi, d’amagat després de dinar, darrere els lledoners petits i les canyes, i ho va fer fins que, descobrint-nos emboscats al canyissar, van començar a xiular les pedres entre els cruixits de les canyes i els rebots a la fusta dels lledoners joves que l’aixoplugaven. Les pedres anaven i venien, les fulles s’esguerraven i es va sentir soroll fins que en Manel cridà. L’havíem tocat i ara sortia cagant-se en els fills de puta, ranquejant com sempre. No hi ha cap coix que sigui cosa bona, no hi ha cap coix que sigui cosa bona, dèiem. La crueltat d’aquelles estones només era superada quan agafàvem alguna serp, un altre animal que ni sí ni no, un animal marginal. ¿Quin és l’animal que camina sense caminar?, diu l’endevinalla, la serp, l’animal que s’ha de matar.

Tot allò que no és normal als pobles petits. El banc dels esguerrats era el punt de mira de tots els que anaven cap al camp pel camí de l’horta. Els birbadors d’arròs saludaven irònics la Quimeta i en Manel, les colles de valencians, bruts fins a les orelles del fang en què havien estat entrescats. Embrutits també per dins d’anar tants dies sols, sense les dones, sense els fills. El sol queia de ple, tornant a humitejar de suor el fang ja sec de les camises, i les cares brutes esdevenien terrorífiques als ulls de la Quimeta. I s’espantava, ja havia vist així la cara del seu pare, ofegat al canal que du l’aigua fins als camps un dia que anava massa begut, brut, i com que els birbadors ho sabien feien tota mena de carotes en passar pel banc i ella, nerviosa, girava la cara, mirava cap a l’om. Era estrany que la broma anés més lluny, algun comentari sòrdid, alguna broma pesada, però no més lluny, el banc dels esguerrats es respectava també malgrat la riota, era com si les persones que s’asseien allà absorbissin tot allò dolent que podia ocórrer al poble, com si tot anés a parar allà i així, després d’una inundació o d’una mort sobtada, sempre es podia mirar cap al banc, n’hi havia que estaven pitjor.

Les coses, emperò, van anar canviant amb el pas dels anys, van transformar el poble i van envellir els birbadors, van substituir l’arròs pel blat o pel cotó, pel sorgo o per l’alfals; i les granges canviaven per tal de poder treballar més i guanyar més treball, i no són pocs els que van veure en aquests anys el canvi definitiu i fatal del poble. I hi ha encara qui explica que va ser quan es van endur en Toni del banc, que van començar a anar malament les coses. Fa temps que sóc fora i no sé què hi ha de cert en tot això, i potser tampoc no m’ho explicaran, ara que jo també sóc perifèric, algú que és d’aquí sense ser-ho, quin és l’animal que camina sense caminar, i potser per això no m’ho expliquen tot, però hi ha qui diu que va ser quan es van emportar en Toni cap al sanatori (una altra d’aquelles paraules que, com pòlio, se m’han anat quedant al cap sense que encara ara sàpiga què és allò que les fa diferents de les altres), hi ha qui diu que en Toni va plorar, unes passes més amunt del banc, quan un mosso que duia càrrega de farina va començar a pegar a l’euga. El mosso de la farinera no parava de pegar-li. Els treballadors del molí de blat eren els més maltractats de tota la comarca, però el meu pare deia que no era per ells, sinó pel tipus de feina i per la corruptela dels que estaven al càrrec, poc sou i moltes hores diàries, i crits tot el dia d’un encarregat que no tenia cap empatx a cagar-se en la mare que va parir la persona que tenia davant, fill petit de la família propietària del molí del cap de comarca—el tiet deia que era fill de mare desconeguda, cosa que jo, innocentment, sempre vaig creure fins que un dia vaig entendre el veritable significat de les paraules—, les llengües del poble parlaven d’ell amb un profund menyspreu. Quan el mosso pegava a l’euga, de ben segur que estava pensant en l’encarregat: pals a les costelles, pals a la columna que feien renillar la bèstia, pell inflada a l’instant i cagarades pertot arreu. En Toni va acudir cap al carro cridant espantat paraules que ni ell sabia què volien dir, corrent es va aixecar del banc i abraçà l’animal, primer el cos i després el coll. El mosso també va pegar-li, encegat pel que estava fent no va entendre que aquell que venia corrent no era cap animal; l’euga el va trepitjar i en Toni coixejà una bona temporada, un peu inflat com un bot, però davant els nostres ulls, jo ho vaig veure, en Toni estava aferrat al coll del cavall plorant com un nen petit, deixa en pau el cavall, deixa en pau el cavall. Va caure a terra, no veia res, no sentia res, ni com el mosso li havia pegat ni com les peülles de l’euga el trepitjaven. Jo també vaig plorar, agafat a l’om, les llàgrimes d’en Toni, i la mare també, quan després d’arribar a casa em va veure plorar desconsolat, també es va posar a plorar a la cuina, amb la porta tancada com plorava ella; s’encomana, el plorar.

Després d’allò en Toni ja no va estar bé mai més. Si abans els seus ulls sempre mostraven que estava content, fins i tot si te l’imaginaves amb la boca i la cara tapada li veies els ulls contents, mai més no va tornar a ser el mateix, té cara d’ombra, es deia, i jo tampoc no sabia què volia dir allò, però ara puc dir que tenia cara d’ombra, com si hagués envellit en poc temps. Mesos després, no es va prendre de la mateixa manera les burles del fill del tèxtil, i després d’empaitar-lo el colpejà a l’esquena. Poca cosa, un blau, però prou per tal que al cap d’una setmana se l’emportessin, davant el disgust de molta de la gent del poble, si hagués estat el meu fill en comptes del del tèxtil, encara seria ací, en Toni. De la mateixa manera que en Toni va desaparèixer del banc, alguns jornalers van haver d’emigrar, i el molí de blat, mig per la competència que feia el molí del poble veí (que tots els pagesos intentaven aprofitar), i mig pel mal caràcter de la gent que el dirigia, va haver de tancar. Poc temps després el tèxtil també caigué, el cotó venia de lluny molt més barat del que costava fer-lo al poble, i el Vapor, la fàbrica transformadora, va anar perdent vidres que no es reposaven, mostrant cada vegada un aspecte més sinistre—parença que mai no van fer els pallers a mig caure o les cases deshabitades del poble—i passà a augmentar el nombre dels llocs de perill, de prohibit entrar en un cartell que mai abans no s’havia vist al poble. No s’hi podia entrar, ni al molí ni al Vapor, encara que al sòcol de la tàpia hi hagués prou forat: hi havia màquines que et podien esbocinar; mai al poble no s’havia vist tanta gent esguerrada, sense dits o sense braç, fins i tot amb algun colze torçat, com els mesos abans de tancar el Vapor, quan els operaris sense experiència que just acabaven de deixar el camp per dedicar-se a la fàbrica començaren a perdre membres a causa de màquines velles i, com després es va saber, especialment perilloses, sense revisions.

Quan va passar tot allò d’en Toni, en Manel de cal Xicoi va deixar de freqüentar el banc, i si ho feia era per aixecar-se de seguida i baixar cap als horts o per tancar-se a casa, a l’entrada de casa, assegut amb la porta oberta fent cistells de vímet que s’amuntegaven a la quadra buida perquè els venia molt a poc a poc i ell de vegades s’hi estava fins i tot de nit, fent-ne, nerviós. La Quimeta s’havia mort. Li van haver d’amputar una cama a causa de les varius infectades que se li gangrenaven. Tot i que li van ensenyar repetides vegades a rentar-se les llagues amb aigua oxigenada i a canviar-se les benes, al final van haver de ser els veïns els que ho havien de fer, i no va trigar a quedar sitiada a casa sense moure’s, més grossa que mai i descalça, amb el genoll inflamat, turgent, i passat un temps en què segons diuen va patir prou, morí. En Salobres, igual que l’avi, s’anava fent vell, i el pas del temps li deixava el nas esmolat i la cara més petita. Treia barba blanca mal tallada i caminava corbat, d’ençà de la caiguda del cavall no s’havia acostumat a caminar sense veure-hi i sempre tirava el cos un xic més endavant i, de mica en mica, l’esquena li va agafar la forma corbada de tal manera que semblava que constantment estava a punt de caure, i quan un el mirava pareixia necessitar més que mai els bastons com un segon parell de cames.

Mentre els pagesos, que havien deixat les terres per treballar al Vapor o al molí, marxaven a la ciutat, la crisi dels preus va arruïnar moltes cases del poble, fins i tot les més fortes. Va ser aleshores que els de casa vam marxar. El pare havia trobat una feina de repartidor de cervesa i begudes carbòniques a la ciutat, on vam instal·lar-nos en un pis dels afores que ens llogava la mateixa empresa, un pis que feia l’olor del menjar que s’escolava pel pati de veïns. Els avis es van quedar al poble, que es va anar convertint en el reducte de tots els avis que es quedaven quan els fills i els néts marxaven a la ciutat a treballar; el poble va acabar sent un gran banc dels esguerrats on vivien només avis i quatre famílies senceres que es dedicaven a conrear les finques més bones dels qui havien marxat i treure’n així el terratge. Els caps de setmana passats al poble per agençar les terres van ser més escassos a mesura que el meu pare havia de dur més feina; deixà de repartir per dins de la ciutat i ara transportava per la general camions d’una factoria a l’altra, i ens vam mudar de pis. El poble mudà també, mudà molt ràpid, repetia l’avi quan el dúiem a passejar i havíem d’obrir les portes fent força, traient els fonolls i els bledons que creixen al davant del gir de la fulla, fent girar la clau cada any amb més dificultat a causa de l’òxid que s’acumulava al pany. Mal que em sàpiga, l’avi deia que al poble només quedaven els vells, fins i tot els malalts o els esguerrats els duien a la residència, a uns quaranta quilòmetres al nord del poble, enmig dels pins.

En tornar de veure l’avi, l’últim banc segueix essent el dels esguerrats, i encara es veu malgrat que l’asfaltat del camí (anava a l’horta i ara enllaça amb la carretera) en modificà el traçat, encara es veu la blancor de la pedra entre el buit de l’herba que ha anat creixent. També al voltant dels altres bancs creix l’herba, però és aquest el que continuo mirant ara, m’imagino que arriba la Quimeta, o els bastons d’en Salobres recolzats mentre acaronava la pedra sense parar. Un banc sense esguerrats en un poble esguerrat.

En arribar a la ciutat veig els bancs on els esguerrats dormen.