x

Baixa el cel i la camioneta se’n va. Cada vegada més aviat amb una urgència apresa en el passar dels anys, cada vegada més prompte fins que arribi el dia en què aquest últim hoste fugisser que ens visita dubti, abans de pujar a la Vall, i giri cua sense acabar d’entrar a la cruïlla, perquè l’única diferència que a nosaltres ens importa és la de la gent que se’n va i la de la gent que es queda, una dissemblança que es perd en el trencant de la carretera, un fat vingut des de no se sap on fins aquí i que pren la forma del núvol de pols que deixa enrere la camioneta, del soroll de sotracs apaivagat de mica en mica en la llunyania del camí, una promissió acceptada, un pacte tàcit del qual ningú no parla. També la taca clara i allargassada del camí desapareix davall de la seva pròpia pols, com si qui se’n va s’endugués amb ell, enganxada al seu darrere, una forma inconsistent i desassossegada que només torna a mostrar-se quan la camioneta és prou lluny i el núvol es desfà en boira fina, un vapor de pols sec que blanqueja altra volta el camí quan els sobrevinguts ja són fora, gairebé a la carretera, lluny del retret. Així queda d’ert el camí de fugida, esperant que el proper que se’n vagi camufli la seva escapada estalviant la humiliació de qui se sap vençut, oferint a qui se’n va un pendent amable i sense clots per fer la partida amagada i discreta, sense fresseig, que ningú no ho sàpiga.

La camioneta se’n va plena del no-res que ha arreplegat, ja no queda gaire cosa per malbaratar; les portes s’obren de lluny per fer que no amb els braços, i el gitano ja no baixa, només pita i treu el cos per la finestreta pronunciant les mateixes paraules que temps ençà, que si tens tenalles o estris vells, o ampolles de sifó, mobles de noguer o llana al pes, també serveixen les làmpades velles, d’oli o de gas, alguna ràdio de galena, i davant la negativa ambigua del qui diu que no o adéu movent els braços, la camioneta sondrolla camí amunt fins a l’altre mas per tornar a sentir una resposta idèntica, que no, la resposta de sempre, que no queda res de res, que fins i tot ens hem venut les arcades de pedra de les parts caigudes, no calia netejar-les, que semblessin més velles encara, això agrada, els agrada la nostra decadència, el nostre panteix. El gitano puja fins al partidor de camins i recula de buit una vegada més; aviat, com tots els altres, deixarà de venir.

De vegades l’he vist quan torna de la ciutat i passa per aquí, per si un cas. Aleshores el gitano la deixa avorada al costat del camí, és vella i ja no gosa fer-la enfilar pels viaranys. Deixa les portes obertes i el tendal arremangat per ensenyar-nos la seva compra, tot tipus d’objectes vells que replega de la ciutat i als pobles de la rodalia, cadires de vellut, penjadors, revistes florides comprimides dins de cordills nusats i, quan ens acostem a veure-ho, el seu fill sense samarreta ni sabates baixa i ens treu tot d’andròmines mentre ens convida que ens quedem alguna cosa que mai no prenem. Després se’n va, com ho fa avui, com ho feien quan érem petits i la caravana de carros deixava el campament, tot sempre provisional, amb les dones i els nens caminant darrere de les últimes carretes plenes a vessar de grinyols. La Vall traspassa el temps com una gran barca d’or d’on sempre s’ha collit fruit, si algú la sabés bressolar encara ens peixeria; ara, emperò, sembla esgotada, exhaurida dels nostres balancejos forts en tots els mars abruptes que ha solcat, malmetent-se una mica en cadascun d’ells. RJP posa a la porta de la camioneta, sota el seu braç sempre recolzat enfora, però no és el seu nom, ell només es diu gitano, i va haver-hi un dia que vam ser amics.

Podria dir que encara ho som, que avui res d’aquell temps no ha canviat, però la misèria ens torna desconfiats, ens fa ser menys homes. Ell va ser qui m’ho va dir quan érem joves, als gitanos la misèria ens fa escàpols, ens foragita; i encara que avui ens puguem mirar als ulls i encaixar aquestes mans brutes abans que arribi l’hora de marxar, la calidesa de les paraules ha fugit: paio, ja no som els que érem, el temps del jugar plegats a les gorgues ha passat i allò que ens han llegat els teus i els meus diu que no, que res no ens queda. Et compro la memòria, paio, t’estic comprant la memòria, em deies somrient i irònic quan t’enduies qualsevol estri. Recordo fredament el dia que carregaves els trills de pedra i te’n fumies dient que eren per a un restaurant, que els posarien vidres gruixuts a sobre per tal de fer-los servir de taula; et compro la memòria, paio, deies des de dins de la camioneta amb el motor engegat, amb el braç recolzat a la finestra damunt d’unes RJP mig esborrades que no eren teves, i em fitaves sorneguer, et compro la memòria, paio. I jo et deia, queda-te’n tu una mica, que la memòria pertany als llocs i no als caps, i tu no en tens, de lloc, ni entre vosaltres us voleu ja, i t’ho deia amb la teva mateixa malícia esmolada, intentant ferir, deixant que la ironia esdevingués escarni, el teu, el meu, un sarcasme omnipresent que ens recordava que tots dos érem cavalls coixos, cavalls coixos tu deies, una riallada des de dalt de la Vall, com un eco.

—Que res no us queda, paio, que us heu venut fins i tot les pedres de les arcades i de les llindes on hi ha posat els noms de les vostres famílies, us heu venut el nom, paio, l’única cosa que us quedava, i mira com desballesteu els pilars i les cantonades mestres de les cases i dels pallers, us vendríeu les jàsseres, balafiadors. Us veneu les teules velles, les teules fetes a mà que els paletes posen als xalets nous per fer-los més rústecs. Només us cria la mostela i la rata, paio. Ni nom ni paraula, paio, ni nom ni paraula!

Et penso de petit quan m’enraones així, quan baixàveu dels carros i hi havia feina, i aleshores treballàveu unes setmanes per a nosaltres i per la vintena part de tot el que collíeu, la vintena part de tot que apilàveu destrament per tal que el carro no anés descompensat camí avall, marxar, sempre marxar. Em miraves i em feies adéu amb les dues mans com qui balla l’últim ball de l’estiu, quan ja no hi havia cap altra cosa per collir i jo demanava als vells si hi havia quelcom que poguéssim fer per tal que us quedéssiu, però tothom reia, cap gitano no es queda mai enlloc, tota la memòria que tenen va damunt dels carros. I ara, gitano, et podria comprar la memòria jo també, perquè véns sol, sense ningú a la part de darrere de la camioneta, de mica en mica vau anar perdent gent. Abans t’acompanyava la dona i algun nen descalç i sense samarreta que tu t’encarregaves de penjar-me als braços. Et compro la memòria, gitano, et dic rient; mai no ens hem dit pel nom, per tu sóc l’únic paio: ei, paio!, que jo ja li he fet tres fills a la dona i tu només en portes un, ¿que potser necessites ajut, paio?, ¿vols que te n’ensenyi? Estem iguals ara, gitano, ja no tens la teva gent darrere com abans la tenies damunt del carro, quan tothom us respectava i us temia ensems, i nosaltres l’anem perdent de mica en mica, festejant derrotes que no acabem d’assumir mai del tot, car les víctimes cauen sense fer soroll, sense dir res a ningú, silents.

Et fa mala cara la camioneta, està malalta i la caixa no és res més que un ventre corroït i abonyegat, ple de la porqueria que arreplegues; perquè no ens ho dius, i només ens ensenyes els miralls antics, però sota els mobles de fusta de noguer, sota les caixes de vaixella embolcallades amb palla i roba, hi ha el paper i el cartró que culls, això no ens ho ensenyes, gitano, i nosaltres no t’ho demanem perquè en la teva nafra ens fa mal el dit, perquè tots sabem que sota l’antiquari hi ha el drapaire i sabem també del teu remenar la merda que ens ofega a tots plegats: som només collidors de paper nosaltres també, drapaires que ens anem rebaixant cada dia una mica més, sempre esperant, sempre esperant una segona vinguda de no sabem quin Messies, d’aquest de qui tenim la certesa que no vindrà perquè aquí el futur se’ns perd i no entenem ja el temps, puix aquest no és viscut com cal, gitano, tenim els braços recremats i una polsera blanca de pell sota el rellotge, ara és quan ens hauries d’ensenyar com llegies tu les regions per on passàveu sense que res us lligués enlloc i el temps només es mesurava en la repetició del pas per un mateix indret; ara és quan ens hauries d’ensenyar a viure només per avui una mica més, només per avui una mica més com ho fèiem aleshores. Nosaltres sempre ens hem cregut el fruit d’un passat llarguíssim estirat fins avui com una cadena tensada, tibada des de sota fins aquí per sortir més amunt de nosaltres, però tu el fas córrer, aquest temps, el fas trescar amb tu com si mai no hagués existit en cap altre indret que damunt del teu carro, de la teva mula o de la teva camioneta, com si el portessis dins d’un pot vell de terrissa que després vendràs, i és així que veurem com acabaràs posant el temps en una caixa de cartró plena de revistes d’anys passats i diaris esgrogueïts que mai no han parlat ni de vosaltres ni de nosaltres. Se’ns ha acabat el temps a tu i a mi, gitano, com si el seu decurs ens menés cap a la cruïlla on la teva meva cara és nostra, i on tots els avantpassats romanen nus, esperant-nos.

—Els nostres vells es moren quan no poden suportar el pas del carro, paio, res de tenir-los tancats, es marceixen sols en el camí, aleshores només és necessari un lleu sotrac i veus com, de sobte, t’has envellit una generació i ocupes el graó del damunt, el lloc que el teu pare ha deixat per fer-se càrrec del que tenia aquest cos d’avui sense vida, l’avi mort que es mou al vaivé del carro. Mira un cos tot just mort, el primer dia, les primeres hores quan encara la carn té prou força per fer-se la viva i hi trobaràs, tret per tret, el retrat del que som, només un tel fi d’aparença, paiet, com la teva Vall, només un tel fi que t’amaga un avenir encara més fosc.

El cel cau, i la camioneta camufla la seva fugida en la pols blanca que aixeca, en la pols blanca que tot ho amaga. Els gitanos van ser els primers a arribar i els últims que se n’aniran, no dubto que quan nosaltres no hi siguem encara vindran de tant en tant per ací per remenar entre les cases, per treure les teules velles, aquestes fetes a mà que els antiquaris revenen per fer cases noves amb una història manllevada. Així la pluja desfarà els entresostres i esbordellarà les parets esqueixant-ne els pilars i, quan tot s’assequi, vindran amb les furgonetes i en trauran el profit de l’abandó, així és com ha d’anar, ja ho sabíem, ningú no ens ho ha dit, ho hem après nosaltres. Són els que encara vénen per aquí després que les colles de jornalers i els viatjants no apareguin per enlloc, àdhuc els últims estrangers que venien a treballar han desaparegut de la Vall, però els gitanos no, encara hi són i la camioneta amunt i avall pel camí del mig és el senyal que nosaltres encara som vius.

Les primeres colles de fora van venir a treballar quan les màquines no feien la feina, però jo, d’això, només me’n recordo vagament, amb un record de somieig que fa boiroses les històries que m’expliquen i que s’esdevé entre el raïm, l’oliva i l’arròs, però tot és mort. En el temps de després, l’únic en què l’abundor dels conreus ho feia possible, arribaven els homes de vestits impecables, i els recordo, amb els terns grisos i les sabates planes enllustrades creuant els rostolls roents, desubicats, asseient-se amb nosaltres damunt de les bales de palla mentre els gossos els rosegaven les bosses de mà o els cordons de les sabates, intentant amagar la cara de fàstic que nosaltres els produíem, una rialla estrafeta. Venien de tot i durant uns anys fou estrany el dia en què no veiéssim un cotxe nou pel camí, a poc a poc, variant el seu color inicial per barrejar-lo amb el grogós de la pols. Aleshores treien un mostrari dedins d’aquestes carteres que ens havien de proporcionar tot el que sempre havíem somniat i que mai no acabàvem de comprar, i veies aquell home suar i suar, suar la calor fins a deixar molla la camisa i la cintura dels pantalons, amb la cara inflada com un globus escanyat pel nus de la corbata mentre vigilava que la mainada no jugués damunt del capó del cotxe. Ens feien préstecs, venien els tractors més potents, les rentadores que rentaven més blanc, les millors obres de la literatura de tostemps de tot arreu, i de regal sempre una cosa o altra impresa en paper gruixut i plastificat. Ara tot això curulla la camioneta del gitano i la deixa trasera, tan enfonsada de la part de darrere que sembla que s’hagi de trencar.

—Us els vau creure, paiet, us els vau creure, i molts de vosaltres vau signar totes les lletres que nosaltres no sabem llegir i que tanta por ens fan i, quan no en vau tenir prou, us vau vendre l’ànima, paiet, signada amb sang sota la lletra petita que vosaltres tampoc no enteneu. Us els vau creure i vau voler tenir-ho tot, tot el que sortís pels televisors que pagàveu a terminis, i esperàveu assemellar-vos a aquests que tenen les cases guarnides de tot plegat, paiet, i ara jo, que mai no he tingut res, us ho compro tot per vendre-ho als que no saben res, als que no tenen passat i se’n fabriquen un a mida, ara sóc jo qui fa de viatjant i et poso dins dels catàlegs en forma de personatge curiós en venda, impregnat en el robí de les làmpades velles, en les consoles de fusta negra i marbre, en els esquellots. ¿Sabeu què en fan, dels vostres esquellots, d’aquells arams llaurats que posàveu als braus més fers? En fan picaportes, paiet, ja no sou aquí, sou en les botigues de vell, en les parets dels antiquaris i, t’ho ben asseguro, feu la mateixa cara que els cadells de les botigues d’animals, esperant que algú se n’endugui l’últim.

—Estem prou igualats, gitano, repartint-nos les darreres engrunes, perquè tu també et vas quedant sol, i d’aquell carro atapeït de gent i estris, només en quedeu tu i aquest fill teu que ja no en sap res, dels dies lents a la carretera, dels dies de mula lluny de la Vall. No parla com el teu pare, ha perdut els mots que deien panyí i caló, i fixa’t bé que es rentaria la pell si es pogués treure el coure que la tenyeix, no vol ser com tu, estem prou igualats, gitano, compartint aquests últims plats agres perquè la tasca és nostra, nosaltres som els fiadors de la teva càrrega a la camioneta, de tots els estris vells que canviaràs per res, per no gaire cosa. Fem paritat, gitano, perquè em començo a veure com tu, anant a treballar a fora per poder mantenir tot això que veus, per no deixar que casa meva acabi com les ruïnes on vius.

Venies de petit a casa per endur-te tot de robes velles i queviures per vendre-ho a la ciutat i, passat el temps, continues vivint en les esquerdes que et deixen, en els intersticis. Us veig quan pugeu als marges per recollir cargols, per fer farcellets de timó i romaní; l’altre dia vaig veure el teu fill, sense camisa, caminant per l’espona, mantenint un equilibri inestable amb les mans carregades de cargols i vaig pensar que així éreu, només una vida als marges, al marge de tot, i en ell, em vaig veure a mi. Nosaltres som a la feixa, damunt de la terra ampla, però no per això ens va millor, ara tota la terra de la Vall és una gran espona, plena de matolls i males herbes, seca, erta, crivassada de dalt a baix, la solsida per on tots rodolem cada any una mica més, una mica més cada tardor quan fem comptes, perquè la inseguretat movedissa d’aquest món ens estremeix, ens tremola la terra dessota els peus i el nostre trescar és un desassossec que té el so de la marxa de la teva camioneta.

Carrega’m, gitano, penso de vegades, i ven-me a la ciutat per fer-me servir de l’única cosa que algú voldria, una figura de cera, la imatge que hom troba sota la seva pell; carrega la caiguda de cadascuna de les cases de porticons batent al vent; carrega els recs secs; carrega les paraules que es perden perquè ningú no les diu, perquè fa vergonya dir-les, perquè els fills de puta riuen, carrega les diferents llums del dia que no es repeteixen enlloc com aquí i rebaixa-ho tot com si volguessis fer net. Però no, no t’ho dic perquè encara ens tens confiança, confiança cap als gitanos que, d’alguna manera, també som nosaltres, travats al mig d’aquest trencacolls que és el viure a la Vall. Per això em dónes la mà i em dius adéu, paio, que et vagi bé i torna-la a prenyar, que la gent que ja no tenim gran cosa, si més no, podem de tenir fills. Aquesta és la descendència, el descens, la decadència dels que viuran pitjor que nosaltres.

Un dia em vas dir que t’havies barallat i que l’altre estava greu, que no sabien que havies estat tu, però que la navalla féu el fet. Deies de l’orgull, paiet, d’aquesta altivesa que ens bevem, com un cuc de la set que en demana més com més en beus i que et fa tractar tothom talment es feia en temps passats. I ara baixes la vista i engegues el motor, just abans que la camioneta emprengui el camí de tornada, i el teu fill treu el cap per mirar-me i dir-me adéu. La pols fa de mirall i la fumera del gasoil ens mostra un a cada costat, jo aquí i tu lluny, en un dibuix simètric que s’estira mentre ens separem en el moment en què baixa tot el cel i la camioneta se’n va, fuig entre la pols.