XVII

TEL NEGRE DELS ULLS

Era tot quan encara respiraves salut, el temps de les galtes colrades i dels braços amples i forts per jugar a abatre a terra els vedells; si li torces el coll amb prou decisió hi ha un moment que el vedell és teu i caurà a terra, bramulant, espeternegant i esquitxant de fems. El dominaves en un moment llarg i sense temps durant el qual tot el seu vigor et pertanyia. Rabiüt, li obligaves el cap i el vedell romania ben quiet, com quan jugant jugant en Bernat et torçava el braç rere l’esquena: aleshores només calia un petit gest sense força, un lleu moviment de cap amb el vedell vençut, arquejant-li una mica més el coll, el gest que el tombaria a terra. Mentrestant, li miraves el negre dels ulls, aquest era el breu instant sense temps que et deia que eres més fort que ell, que les mans gruixudes i els braços forts dominaven el seu coll—els braços forts, nerviosos i tensats de fer anar la pala, i les mans endurides, plenes d’asprors, la Maria sempre deia que li grataven els pits i les cuixes fines—mentre la bèstia et mirava quieta, esbalaïda sense poder-se moure, un minut, dos, tres, ràpid al terra, fort, era aquest instant que et deia que no passava el temps, podies fer el temps etern, sense passar mentre miraves el cap girat i els ulls—sempre els ulls miren els ulls—al revés i decidies el moment en què la bèstia seguiria el moviment del coll i s’escoraria i cauria, víctima del seu pes.

Els ulls sempre miren ulls, fascinat vora les bèsties al costat dels pessebres, de la palla i dels sacs de pinso, quan els vedells menjaven dels pessebres de pedra traient el cap dins de la menjadora metàl·lica. Els posava el menjar una mica més lluny gratant el formigó amb les mans—el soroll que tant els agrada i atreu—per fer que s’acostessin més, només una mica més estirant el coll, i aleshores, en un moviment ràpid i traïdor, fermava el reixat, i el vedell quedava collat; podia menjar, però no podia sortir. La tanca, sense collar-lo massa fort, li impedia fugir. Calia anar amb compte, sempre: si no encertaves el moment, la mateixa fugida del vedell podia fer-te mal, la tanca saltava i et colpejava la mà. Si ho feies bé, però, el fermall el subjectava, no li deixava treure el cap. El vedell començava a tibar enrere amb cops secs que movien tota la barra, amb cops secs, un estrèpit de sorolls de pèl i os contra ferro, de fems i palla remoguts per les peülles que relliscaven en totes direccions sense poder alliberar la testa.

Els ulls miraven els ulls del vedell lligat que aixecava el morro i et guaitava, i el seu esguard t’atreia perquè encara avui no has trobat cap altra cosa que et sedueixi més que l’absència de paraules per descriure la negror dels seus ulls, què dius, què diu el vedell, no diu res, el vedell. El tancaves només per mirar-lo als ulls, per trobar aquesta mirada inquietant, indefinida sota el tel blavós; les parts més vives de tot el que és viu s’instal·len en l’ambigüitat, en el no saber què dir. Potser ara et podria tocar amb el morro i xopar-te la màniga amb les baves blanques i espesseïdes que els cauen de la boca quan mengen, potser et bramularia a cau d’orella, però el que comptava era que podies mirar-lo als ulls, mirar endins dels ulls travessant la teva imatge deformada, com en un mirall còncau, en la negror humida i plorosa, el primer tel sota el qual el buit és absolut, un buit indefinit, líquid però ferm, condensant totes les coses de què pot emplenar-se.

Els ulls miren la mirada inquietant del vedell, totes les mirades dels animals són inquietants, mirades riques i indescriptibles; pots descriure les mirades dels homes, fins i tot les de les dones, les dels avis i nens petits perquè vénen acompanyades de paraules—què faries sense les paraules—, però no la dels animals. Per la mirada, els insectes no tenen cap interès, els peixos i les aus una mica més, els porcs miren interrogant-te i els cavalls com si estiguessin tristos o seriosos, però mai ningú no els ha sentit dir res; els galls i les gallines miren entre desconfiats i indignats, i els ànecs riuen, com les oques i els corders, però no conten, no diuen res, i no dir res és poder dir-ho tot, no tenir història és tenir totes les històries, no tenir paraules és dir totes les paraules. El vedell et mira amb una mirada de vidre negre que t’atreu més i més, com el pou de l’aigua, sempre et feien por amb el pou de l’aigua, fosc, et deien tot sovint que una vegada un nen s’hi havia ofegat—una vegada, sempre hi havia una vegada perduda en el temps; morir és caure en el negre—, i obries la portella de fusta i miraves estona i estona intentant pouar alguna imatge de la fosca sense forma que et sotjava des de sota, aquell negre que mirant i mirant no acabaves de destriar, pur negre.

La mirada que cerca dins del negre va cap a la granja, cap als estables de quan encara les galtes colrades, que avui només són una ombra borrosa, el tancat és ple d’herba, brossa que caminant tot just separes amb els genolls i les botes, herba als peus, malesa que creix a les parets, heures que pugen fins a la teulada. La granja no era gran—res a veure amb aquelles granges enormes que a primer cop d’ull semblaven paisatges de lloms o camps de plomissol—i, si no hagués estat pel tancat, les bèsties no haurien pogut encabir-s’hi totes. D’una de les parets d’obra vista, encalcinada amb taques de salnitre, sortia el filferro que tancava tota la superfície, bocins d’herbei macats de cagarades dels vedells i de les vaques, els abeuradors de les gallines, els dels porcs, les piles d’aigua dels vedells i, al final de tot, les cases d’uralita dels gossos. Al bell mig només el roure gran amb l’escorça gastada i lluent, fregada per la pell de l’esquena dels vedells. Cap granja no era gran aleshores, quan encara donàvem les restes del menjar als porcs i les gallines que després matàvem i menjàvem en una escatologia de la carn contínua. No hi havia cap granja que passés dels seixanta vedells o dels cent porcs, com un acord tàcit entre els pagesos: qui està massa enfeinat treballant no té temps per fer diners; ningú no tenia capital, aleshores, només bèsties i camps, i totxanes que es desfeien pel salnitre, pous perforats a la roca per poder beure-hi tots, el gos també vol aigua bona, cap capital. Els esbarzers l’han pres completament, fins i tot els filferros rovellats i desiguals semblen ara estenedors en desús, cordes febles i destensades que l’únic que poden sostenir és fullaraca i heures seques. Fa uns quants anys encara podia entretenir-me netejant alguns entradors, arrencava les mates que creixien enmig de les totxanes, damunt de la paret o a la teulada, o lligant les finestres que portejaven al vent; ara tota aquesta natura omple el buit que la nostra feina deixà i la nau del mig roman buida però plena d’herba, d’heures que creixen de dins cap a fora i fan seva la paret, plena del mateix esbarzer entrellucat que assetja la resta de l’edifici. El pou put a ous podrits, una sentor que de lluny estant m’arriba. Ara no gosaria mirar, perquè de vegades el negre del fons t’hi deixa veure.

El camí que va cap endins es fa més estret cada vegada que vinc, entre bledons i salats l’herba ha crescut amagant la terra clara i resseca de la senda, ha pujat colgant el negre corroït de les relles de les arades, de les màquines de l’alfals i de la pala de treure els fems, i el tractor vell és només un ferro mutilat pels venedors de recanvis i els pispes, un niu d’òlibes enmig de les xapes i desferres, hi ha tantes coses a dir. Enraona, memòria, i digue’m de les hores damunt del tractor quan encara estudiava i baixava caps de setmana i estius, i els grecs i els llatins que llegia i traduïa xerricaven dins dels alternadors i les marxes, dins de les inconstants fondàries dels solcs que les relles esventraven. Enraona, des del negre del fons del pou, enraona des del negre de dins dels ulls del vedell, des del centre dels anells dels troncs tallats, des d’on vulguis, parla o desbrossa, perquè el camí que va cap dins cada vegada es fa més estret. I el temps ja no
és jove.

El camí s’endinsa per l’era cap a la porta d’entrada de la nau. Fa un sol rabiós de primavera que escalfa l’esquena travessant la camisa, penetrant dins la granja en un blanc radiant contra el negre de l’aire i el fosc del terra, fent nedar les volves de pols que aixequen les passes. Cap al fons, cap a la tanca dels ferros i dels pessebres, cada volta hi ha més llum, aquí havies passat tardes raspallant les eugues i acaronant els vedells, t’agradava tocar el pèl aspre sobre el dur de l’espinada, i endevinar l’interior de la bèstia, tocar el pèl dels quarters o el més fi del ventre i del coll, el tacte estrany i moll del musell i dels narius, les orelles, les mamelles, munyir, tocar. Tan difícil com la mirada del vedell, explicar-te el tacte, saber del que hi ha sota la pell pessigada, sota l’amunt i avall de les costelles, ara dur ara tou, volent endevinar davall la pell bruna l’escalfor que anima aquesta vida, càlida i fètida. Senties una vida estranya, com quan de petit agafaves la mà forta i vella de l’oncle, o quan li tocaves el cap calb i calent, aspre del sol, amb les teves mans menudes, un cap estrany, ossut i de pell tibada, estrany com quan el veies feinejar sense camisa, vell de carn tova. També ho vas sentir quan vas abraçar per primera vegada la Maria, i el seu cos s’amidà amb el teu, les teves costelles amb les seves, els seus mugrons sortits contra el teu pit pla, o el dia que et vas dislocar l’espatlla i et veies l’esquena allà on no tocava, com si aquesta novetat pagués el dolor que senties. Vides estranyes, t’ensenyava la granja.

Aquí, cap al fons, en aquesta sala dels finestrals oberts a l’era que ara mig amaguen els braços dels esbarzers, hi havia el començament i el final de la granja, de totes aquestes vides alienes i desconcertants, vides estranyes quan les vaques s’obrien de potes i musculaven els quarters, les costelles tancades, i l’olor de sang inundava la sala, inquietant i irritant les altres bèsties, que xisclaven i bramulaven nervioses. Posaves el braç dins la vagina de la vaca i tocaves el cap del vedell. Abans el pare te l’havia fet remullar durant mitja hora en aigua calenta, per netejar-te i perquè quan el posessis dins estigués a la mateixa temperatura. Tocaves el cap del vedell i la tensió de l’animal s’esdevenia en tu, endins, tibant del nounat, sentint de prop la fortor del naixement que et queia sorollosament als peus, barrejat amb sucs i humors sanguinolents, un bocí de carn molla que s’aixecava amb dificultat, amb un pèl lluent i fi de l’aigua que t’amarava a tu també, i uns ulls vidriosos negres que ja contenien totes les preguntes, mentre la vaca, esgotada, perdia rigidesa i força amanyagant el petit, tremolós, i tu allà, tacat de sang de dalt a baix, amb una pudor de viu que ja només sentien els altres, amb els braços secs de les mucositats tretes de palpar enmig de les entranyes. Pot ser que la mirada humida dels ulls negres només vulgui dir la fortor de la sang acabat el part, les baves blanques del morro, i que el tou de les carns dins la vaca sigui el que et demanes sota les costelles, sota el pèl aspre.

En les parts més inaccessibles a les rates i les òlibes, entre les bigues i el sostre, hi ha tot de fangs d’orenetes amb sengles cercles blancs marcant d’excrements el terra; quan hi són, la piuladissa dels nius deu estendre’s a tota la nau, com ara ho fan les meves petjades, que ressonen a les parets i al sostre, entre els esbarzers. La nau del costat també s’ha convertit en un camp de males herbes, amb l’agreujant que les bales de palla que temps ençà vam apilar ara han caigut en una espargida massa grisenca i pàl·lida de palla a mig podrir, on semblen niuar teixons o alguna altra bestiola; el temps m’ha fet perdre la memòria de les formes dels caus i de les petjades. D’antuvi aquesta part només albergava porcs, només porcs grossos: si els barreges amb els petits els grans se’ls mengen, no tenen manies de res; el germà de l’avi caminava coix perquè un verro li mastegà la cama quan només tenia dos anys. Passa semblant amb les gallines, si canvies una gallina d’una gàbia a una altra, les altres la maten, els ulls del vedell ho diuen, diuen que els homes també ho fan, i si trenques la closca de l’ou i el pollet et veu et seguirà arreu per sempre més—també ho fan els homes, això.

El començament i el final de la granja és en aquesta nau, en la part de la construcció oberta al camp on rentàvem amb aigua tèbia la vagina de les vaques abans i després dels parts, on matàvem els porcs des de feia temps; tot començava i acabava aquí quan es barrejaven dins del cap tots els sorolls: el de la llet munyida amb força contra el cubell, el soroll metàl·lic blanc, i el soroll metàl·lic negre de la sang del porc, que sortia a pressió dringant al fons de la galleda, esquitxant-te la cara i la roba, un grana negrós brillant. Aquí va ser on vas matar per primera vegada, el dia que el pare es va fer mal al braç i en Bernat feia els primers vols; el pare no podia fer força, i aquell dia la imatge d’en Bernat tancant un ull pel fum del cigar mentre empenyia el ganivet contra el porc no es repetiria, sempre fumava un cigar quan matava el porc per no sentir l’olor de líquid negre que escolava la vida a l’animal.

El negre, sempre el negre sense forma que no tenia paraules, això que t’havien dit que et feia home, les paraules, i sense elles res no es podia conèixer més enllà de les conjectures, de les ambigüitats toves o amagades que es podien pensar sota la pell aspra del porc, al fons del pou de la mirada del vedell, en el tacte del pèl de l’espinada o en la calidesa de la sang, tot eren paraules aproximades, lleugeresa, sentor, fluid, lentitud. Tal vegada perquè les bèsties no en diuen, de paraules, això només t’és reservat a tu aquí al mig, només a tu et són reservats els crits que les bèsties no entenen, encara que et quedis sense veu de tant cridar per conduir-les o per donar el menjar.

«Penso que cap bèstia no té al cap que algun dia morirà, penso que això només ho sabem nosaltres», digué el pare mentre trèiem un porc, manso, cap enfora, convençut que com cada matí anava a menjar aglans i matolls. Sí, el pare sabia que havia de morir—ho sabem tots, això—, havia enterrat un fill només néixer, i en aquell temps, sense saber-ho, aviat n’enterraria un altre; l’avi estava fotut, el pit li respirava amb massa xiulets, sabia que algun dia més d’hora que tard ho deixaria tot, tots ho sabem, això. «Penso que cap bèstia no té al cap que algun dia morirà, potser t’ho donen a canvi de la parla, això», repetí com si l’arribada aquí depengués d’un tracte vés a saber sota quines condicions, aquell dia que en Bernat era a la farinera i ell tenia mal al braç. Vaig esmolar bé el ganivet, sense fer gaire soroll, totes les bèsties coneixen el xerricar del ferro i la mola i es posen nervioses quan el senten, poden trencar les tanques o fer-se mal entre elles.

Del tall del coll va sortir el líquid espesseït que l’àvia recollia al cubell sense poder evitar que em taqués de dalt a baix i em fes coneixedor del negre més intens, de la fondària dels ulls. La bèstia parlà com un home quan sentí el ganivet, i el xiscle es podia identificarcom una paraula dita sense dir, com si tota la modulació de l’esgüellada fos una frase plena de sentit. A la granja, el temps quedà suspès com quan aguantava el cap del vedell, mentre l’ull del porc em mirava cada vegada més apagat, parlava pagant el tribut de saber que només li quedaven uns instants. Penso que cap bèstia no té al cap que algun dia morirà, però qui hagi sentit com xisclen els xais o els porcs en l’últim moment tindrà paraula per paraula la descripció del negre dels ulls, travessant la seva pròpia imatge, reflectida, còncava, les paraules que buscava fermant el vedell a la tanca.